MÉTODO HUMOR
MIQUEL FERRERES, humor per un historietista escèptic de tot plegat
Per Gemma Gómez y David González
Confessa ser il·lustrador per vocació. Format a l’Escola de la Llotja, a mitjans dels anys 70 s’estrena com a humorista gràfic i caricaturista. Primer, a El Correo Catalán, després a revistes com El Jueves, El Papus o El Triangle i finalment a La Vanguardia i El Periódico, on actualment publica un acudit diari. Va començar a dibuixar caricatures a l’institut com a divertiment fins que va veure que es podia convertir en la seva professió. En arribar, Miquel Ferreres no deixa indiferent a ningú: americana de pota de gall, polo a conjunt i unes ulleres vermelles que destaquen sobre el seu rostre bronzejat i pigat. No obstant, a mesura que avança el col·loqui, la primera impressió es va diluint per deixar pas a l’essència que destil·la l’historietista, la d’un home reflexiu i que “sempre veu els cantons foscos de les coses”, una faceta que no amaga. La seva professió s’ha convertit “en una teràpia” per a un “escèptic de tot plegat”.
MIQUEL FERRERES, durant l'entrevista. Actualment, podem seguir les seves vinyetes a El Periódico // Imagte pròpia
El seu és un ofici que costa d’aprendre i en el que vas adquirint coneixement amb els anys, explica Ferreres. Creu que l’humor és necessari i considera que la seva feina “és tot el contrari de la rutina, cada dia has de triar un plat diferent i condimentar-lo de manera que agradi als lectors, que no s’avorreixin, cada dia m’ho plantejo com si comences de nou”. Quan parlem de l’exigència de la seva professió, i del fet de publicar diàriament, confessa que al principi és dur “perquè tens la sensació que t’esgotes, que t’ofegues, i veus un futur ple de dies en que has de fer un acudit”, però que aquest vertigen va minvant amb el temps i el rodatge professional.
Posa la radio, compra i llegeix els diaris, es posa al dia. Així comença el dia de Miquel Ferreres, ben d’hora i amb la màquina en marxa des del primer moment. En aquesta rutina l’humorista gràfic va prenent notes de tot el que pot ser susceptible de convertir-se en acudit. Ho explica fent un paral·lelisme: “És com anar a caçar o com si vas al mercat a triar que posaràs avui per dinar”. Amb una frase esquemàtica pot aparèixer la idea de l’acudit de manera completa. Aquell dia... ¡Bingo!, un moment en que confessa, sent “una alegria intima molt potent”. Tot i aquests petits moment de glòria, la normalitat fa que les fases vagin de l’embrió, de la frase, al dibuix amb llapis després al protagonista i fins trobar el sentit. A diferencia d’altres humoristes gràfics, Ferreres, decideix “el menú de cada dia”, com ell mateix diu. Aquest fet, li permet treballar amb més llibertat i buscar altres temes que no tenen perquè ser del mateix dia.
Només n’empra dos o tres. Massa i tot pel seu gust. De fet, explica que “no li calen, en principi no li posaria, però com tot va [el diari] amb colors em van dir que ho havia de posar i ja m’he acostumat”. Explica que al llarg de la seva trajectòria ha simplificat molt les seves vinyetes: “al principi feia il·lustracions, caricatures, però les deixava molt ben treballades i amb el temps he vist que no cal, que es pot fer igual de correcte i deixar-lo millor sense treballar-les tant”.
Veritat, opinió, humor i síntesi es conjuguen en la feina de Ferreres, que té clar que la seva feina és com la d’un animador en el diari: una persona que procura fer-li la vida menys avorrida al lector. Al preguntar-li sobre si se sent a gust amb l’etiqueta d’opinador és contundent: “sóc un opinador més dins la secció d’opinió”. Les seves vinyetes giren en torn temes polítics. De fet, la política l’ha agradat i interessat sempre. En la seva feina es van ajuntant coses en les que troba molt interès, com la història, el dibuix, o la mateixa política. “La he mamat a casa des de petit, a casa meva se’n parlava, es discutia i cridava sobre politica, mai l’he trobat un rotllo, és un laboratori on es veuen les actituds humanes. La gent canvia a mesura que guanya poder.”
Segons l’il·lustrador, L’humor permet suggerir coses que amb l’escriptura normal no diríem i exemplifica: “en els temps de l’edat mitjana els bufons eren els que podien dir coses simpàtiques i bestieses que a ningú se li permetien dir.” Per Ferreres, es tracta de donar la volta als temes, perque la “manera explícita de dir-ho ja està a les columnes i articles, on trobem mil matissos”.
En les seves vinyetes i en l’humor gràfic de caire polític sempre hi trobem uns temes universals com són les relacions de poder, entre persones, polítics, els poders dels grans estats. “ Per Ferreres, en l’humor, en principi, no hi ha d’haver més límits que aquells que posen els temes que no s’han de tractar amb humor, com algunes desgràcies o calamitats humanes”. És una qüestió d’ètica i moral.
Considera que són molt pocs els que treballen ja com ell, perquè les noves generacions ja dibuixen amb ordinador. Des de el seu punt de vista, sent que surtin molts dibuixants de premsa en les noves generacions. Amb un to pessimista explica que “entre que els joves no compren diaris i que potser hi ha un desinterès per la política, em sembla a mi, no hi ha una generació que puja que sigui de la raça dels dibuixants de diaris”. Posa èmfasi en les xarxes socials quan parla de l’estat actual. Explica que actualment molts espontanis fan humor a través d’aquestes. Sigui com sigui, Ferreres té clar que la gent necessita riure. Passi el que passi. Diu que s’ha de “riure per descongestionar l’estrès que et produeixen els problemes de la vida”.■
“Si no rius a la vida tot et va pesant molt, és necessari”
Al llarg de la seva trajectòria Ferreres ha simplificat els dibuixos de les seves vinyetes
Quan se li pregunta pel seu estil a l’hora de dibuixar ho té clar: “tinc el costum de posar massa paraules, com menys paraules millor i si no hi ha cap encara millor. La gent queda molt agraïda de comprendre una cosa sense paraules, és com una endevinalla. En canvi si ha de llegir massa a vegades es perd el tremp.” El seu procés és clàssic. Amb el dibuix en ment, fa proves en esborranys, després en llapis i finalment, tinta xina. No utilitza cap procediment digital. En el seu rostre s’esbossa un somriure al reconèixer que treballa “com al segle XV, tinta xina, plomilla, paper i quan s’asseca esborres el llapis i queda netíssim, ho tires a l’ordinador i indico el color perquè els tallers el posin.” Els acudits de Ferreres són poc colorits.